
L'expressió apareix per primera vegada en
El banquet,
de Plató. En aquesta obra es
narra un banquet organitzat pel poeta tràgic Agàton. En finalitzar el
menjar i
per a fer més amena la festa, un dels comensals proposa als convidats
que
cadascun improvise un encès elogi a Eros. Quan li toca el torn a
Aristofànes,
relata un mite segons el qual va haver-hi un temps en què en la raça
humana era
quasi perfecta. La Terra es trobava habitada per persones esfèriques com
a
taronges, amb dues cares oposades sobre un mateix cap, quatre braços i
quatre
cames que utilitzaven per a desplaçar-se rodant. Conta també que llavors
existien tres sexes: compost d'home + home, de dona + dona i d'home +
dona
(androgin). La seua vanitat els va portar a enfrontar-se als déus
creient-se
semblants a ells. Zeus els va castigar partint-los per la meitat amb el
seu
raig i va manar a Hermes que a cadascun li lligara la carn sobrant
entorn del
melic. Ja reposats, els éssers caminaven tristos cercant sempre a la
seua altra
meitat, i si alguna vegada arribaven a trobar-se amb ella, s'enllaçaven
amb els
seus braços fins a deixar-se morir d'inanició. Zeus, compadit, va
ordenar a
Hermes que els girara la cara cap al mateix costat on tenien el sexe:
d'aquesta
manera, cada vegada que un d'aquests éssers trobara a la seua altra
meitat, d'eixa
unió poguera obtenir plaer. I baixava si la unió era andrògina. Des de
llavors -concloïa el relat- els éssers humans ens veiem condemnats a
cercar entre els
nostres semblants a la nostra mitjana taronja amb la qual unir-nos en
abraçades
que ens facen més complets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada