Demanar la mà

Aquesta expressió procedeix del dret romà més antic. En la societat romana, la dona, a pesar que era ciutadana amb quasi amb tots els drets, no podia exercir el vot, la qual cosa la convertia pràcticament en una "menor d'edat" per a tota la vida. Llavors, exercia els seus drets mitjançant l'acció d'un home que en primera instància era el seu pare o tutor (en cas que el pare morira) i després, quan es casava, aquesta potestat jurídica sobre ella era transferida necessàriament al marit amb el nom jurídic de manus que significa la mà. El terme Manus designava jurídicament el poder que un home tenia sobre la seua esposa o sobre els seu esclaus si els posseïa. En demanar "la mà", el que es demanava era el poder jurídic de la dona. De fet, existien dues modalitats de matrimoni en el dret romà: cum manu, en el qual la tutela de la dona passava al marit i es desvinculava del pare i sine manu en què la filla triava romandre sota la pàtria potestat del pare. L'última era la més comuna perquè els permetia tenir béns propis i independència enfront del marit.