No tenir dos dits de front

L'origen el trobem en el segle XIX. Es considerava que l'estudi del crani d'una persona era suficient per a determinar els seus instints, sentiments i, en general, la seua capacitat intel·lectual. El metge austríac Franz Joseph Gall popularitzà la frenologia (considerada avui dia una pseudociència), hi postulava que diferents parts del cervell controlen diferents trets del caràcter, i que per això, si una part del crani és més gran, el tret de la personalitat associat és més acusat. De tal manera que establia una relació directa entre la forma i grandària del front i la intel·ligència de la persona. Així pressuposava que el front ample era signe d'una major lògica i sentit comú, i establia la mesura de dos dits per al mínim que una persona havia de tenir per a considerar-se-li “normal” quant a intel·ligència.