Introducció

Aquest blog és una pàgina integrada en el següent blog:

http://lallenguaimaginada.blogspot.com.es/

Afluixar la mosca

L'expressió fa referència a una persona amb el puny tancat perquè ha atrapat una mosca i no la vol soltar. I se la compara amb el puny tancat de l'avar, que reté amb força la moneda que ha de servir per al pagament. Amb aquesta frase se li commina a pagar i que afluixe la mosca/moneda perquè puga escapar del seu puny.

Agafar el bou per les banyes

Aquesta expressió prové, a l'igual que altres, del món taurí. Quan s’agafava amb valentia al bou per les banyes, se li anul·lava i se li obligava a doblegar el cap. Per extensió, afrontar amb determinació una situació difícil té eixe significat.

Agafar el rave per les fulles

L'expressió al·ludeix al fet que sovint en intentar traure un rave de la terra —ja siga per inexperiència o per brusquedat— ens quedem amb les fulles per la mà perdent el rave. I açò no és el que volem ni el correcte. Precisament per créixer sota terra la part comestible i mostrar exteriorment tan sol les fulles, en la locució s'utilitza aquesta planta bulbosa per a advertir-nos contra els errors i equivocacions que es cometen per atorrollament  i que podrien ser evitats fàcilment prestant una mica d'atenció o amb una mica de coneixement previ sobre el tema en qüestió.

Agafar una turca

Aquesta expressió fa al·lusió als turcs o mahometans, els quals, com per la llei religiosa musulmana i d'higiene pública han d'abstenir-se de beure vi i altres licors esperitosos, quan alguna vegada la infringeixen, es lliuren amb tal plaer i excés a aquest ús, que els produeix un efecte terrible, fins a agafar el que es diu una turca o borratxera en regla.

Agranar cap a casa

Probablement aquesta expressió la pronunciaven els jueus conversos o criptojueus espanyols, els quals agranaven la casa els divendres per a no haver de treballar el dissabte. Agranaven cap a dins perquè ningú els vera l'acció.

Alçar la llebre

L'expressió té el seu origen en el món cinegètic. Es tracta d'una expressió habitual entre caçadors que al·ludeix al fet de llambregar el terreny per a fer que la peça amagada bote i es pose a tir del caçador.

Alçar-se amb el peu esquerre

L'origen d'aquesta expressió té a veure amb diverses creences. La primera és que els pescadors en el segle XIX mai pujaven al vaixell per babord, és a dir, pel costat esquerre del vaixell sinó per estribord, el costat dret. L'altra creença és de caràcter religiós. L'Església relacionava els esquerrans amb els pagans i els destres amb Déu. Per aquest motiu els pagans anaren relacionats amb el diable pel fet de ser esquerrans. A més, en la rúbrica dels Missals es prescriu per motius arcans, que el celebrant, una vegada començat l'introit i en disposar-se a pujar les graderies de l'altar, ha d'iniciar la seua marxa amb el peu dret, és a dir, entrar amb el peu dret.

Al peu de la lletra

L'origen d'aquesta expressió és precisament el contrari. Prové del costum d’ estudiants o copistes en fer afegits en els manuscrits per a fer comentaris o traduir-los. Com és lògic, eixes anotacions eren subjectives, per la qual cosa no sempre respectaven el sentit del text original, però es feien pedem litterae (al peu de l'escrit, o siga, al final de la pàgina o a peu de pàgina), d’ací que s'haja transmès com "al peu de la lletra".

Anar al gra

L'origen el trobem en la trilla, que és l'acció de separar el gra de la palla o dit d'una altra manera, traure la llavor de la tija/canya en la qual creix. Eixa llavor és el que majoritàriament interessa a molts dels conreadors de cereals, per aquest motiu en realitzar la trilla el primer que fan és arreplegar el gra del que posteriorment eixiran nombrosos productes alimentaris.

Anar de gorra

Antigament els criats i servents no usaven capell o barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, solien portar algun servidor (criats, cotxers...) que, com ells, s'allotjaven als hostals i a les posades on feien parada. Però l'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostalers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", és a dir, gent de l'acompanyament que no havia de pagar-se l'hostatge.

Anar-se’n per les rames

L'origen d'aquesta expressió té a veure amb els arbres. Les branques són les parts d'un arbre en les quals creixen les fulles i que s'estenen del tronc normalment per a poder aconseguir els rajos solars amb més facilitat. Aquesta comparació d'allunyar-se del principal (el tronc) per a aconseguir un objectiu era usada per a assenyalar que algú, en una conversa, en un treball o en qualsevol altre tipus d'acció o activitat, no s'até al l'assumpte principal i malgasta temps i energies donant-li més importància a qüestions col·laterals o secundàries o simplement divagant.

Anar xafant ous

L’origen d’aquesta expressió no està relacionat amb l’acció literal de xafar-los (posar el peu damunt d’ells) sinó amb la cura que al galliner havia d’haver (quan les gallines estaven soltes, és clar) per a no xafar-los, perquè solien estar amagats per ací i per allà entre les serradures o palla amb què se solia cobrir el terra.

Anar xino-xano

La frase original és “Anar xano-xano”. És un italianisme introduït de molt antic i prové de la forma italiana molt coneguda del "piano piano" que té el mateix sentit del “xino xano”, és a dir anar poquet a poquet.

Brillar per la seua absència

Entre els romans, existia el costum d'exhibir en els actes fúnebres els retrats de tots els avantpassats i deutors del difunt. Quan faltava algun d’ells es deia que brillaven per la seua absència per a ressaltar la falta d'alguna cosa o algú en determinada circumstància.

Calaix de sastre

Al·ludeix a la imatge d'un calaix d'un sastre, en el qual tenen cabuda multitud d'articles dispars: fils de variades classes i colors, tisores, cremalleres, agulles de tot tipus, botons diversos, metres, didals… i tot regirat per l'ús continu.

Cantar les quaranta

Aquesta expressió prové del joc de naips anomenat tute, quan un jugador té el cavall i el rei del pal que pinte, ha de cantar les quaranta i dir-ho en alt. Aquesta dita és usada per a indicar que vas a explicar alguna cosa amb claredat i sinceritat encara que siga rude o molest el que es diu o cause empipament; també s'utilitza quan vols renyar a algú per haver fet alguna cosa que no t'agrada.

Canviar de jaqueta

En l'època de la reforma luterana, els partidaris de cada tendència es distingien dels altres per les jaquetes que duien. Els catòlics solien portar les túniques o sobrevestes sembrades de creus de color roig, mentre que els calvinistes, per a distingir-se d'aquells, les usaven blanques i sense creus. Com que les túniques comunament, estaven folrades de tela d'un altre color, els partidaris de cada un dels bàndols les giraven del revés de tant en tant, segons millor els convenia per a eixir de la dificultat o compromís en el qual es trobaven i així despistar els contrincants o passar desapercebuts.

Carregar amb el mort

L'origen d'aquesta frase radica en una figura del dret penal germànic anomenada responsabilitat col·lectiva, que considera subjecte del delicte a l'home no com a persona individual sinó mentre que reunit amb uns altres constitueix una persona social. La responsabilitat col·lectiva significava, que tots els habitants de la vila responien dels delictes de gravetat comesos dins del seu terme, quan no es podia trobar al culpable. I ho feien fent front al pagament d'una multa anomenada homicidius o homecillo en el cas que no pogueren lliurar el culpable. A l'Edat Mitjana la trobem recollida en el dret de molts països, fins i tot en els Furs de Lleó i de Navarra. Consistia que quan en una població apareixia el cadàver d'un mort de forma violenta, o bé carregaven amb el mort i en conseqüència la seua responsabilitat pecuniària o bé carregaven el mort i es desfeien d'ell traslladant-lo a un poble veí perquè foren altres els qui pagaren la multa.

Caure-li el pèl (a algú)

L'origen d'aquesta expressió es deu a un sabater anomenat Picio que va viure en el segle XIX. Picio va ser acusat d'un delicte que no havia comès i se li va condemnar a mort. En el mateix moment de l'execució, es va descobrir la seua innocència i va ser perdonat, però es diu que Picio va perdre tot el seu pèl (tant el del cap, com el de les celles i pestanyes, com el seu vell facial) per l'esglai i els nervis de ser executat. Per aquest motiu si algú fa alguna cosa roïna pot ser castigat per aquest motiu i es diu que “se li va a caure el pèl”, com li va passar a Picio. Aquest mateix origen va donar lloc a una altra expressió popular, “ser més lleig que Picio”, ja que en perdre tot el seu pèl, Picio va ser qualificat com la persona més lletja del lloc on vivia.