L'expressió al·ludeix al fet que sovint en intentar
traure un rave de la terra —ja siga per inexperiència o per brusquedat— ens
quedem amb les fulles per la mà perdent el rave. I açò no és el que volem ni el
correcte. Precisament per créixer sota terra la part comestible i mostrar
exteriorment tan sol les fulles, en la locució s'utilitza aquesta planta bulbosa
per a advertir-nos contra els errors i equivocacions que es cometen per atorrollament i que podrien
ser evitats fàcilment prestant una mica d'atenció o amb una mica de coneixement
previ sobre el tema en qüestió.
Aquesta expressió fa al·lusió als turcs o
mahometans, els quals, com per la llei religiosa musulmana i d'higiene pública
han d'abstenir-se de beure vi i altres licors esperitosos, quan alguna vegada
la infringeixen, es lliuren amb tal plaer i excés a aquest ús, que els produeix
un efecte terrible, fins a agafar el que es diu una turca o borratxera en
regla.
Antigament els criats i servents no usaven capell o
barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, solien portar
algun servidor (criats, cotxers...) que, com ells, s'allotjaven als hostals i a
les posades on feien parada. Però l'hostatge del servei era de categoria inferior,
tant en el menjar com en el dormir i els hostalers, en fer el compte, deien:
"Tants senyors i tants que van de gorra", és a dir, gent de
l'acompanyament que no havia de pagar-se l'hostatge.
L'origen d'aquesta expressió té a veure amb els
arbres. Les branques són les parts d'un arbre en les quals creixen les fulles i
que s'estenen del tronc normalment per a poder aconseguir els rajos solars amb
més facilitat. Aquesta comparació d'allunyar-se del principal (el tronc) per a
aconseguir un objectiu era usada per a assenyalar que algú, en una conversa, en
un treball o en qualsevol altre tipus d'acció o activitat, no s'até al
l'assumpte principal i malgasta temps i energies donant-li més importància a
qüestions col·laterals o secundàries o simplement divagant.
La frase original és “Anar xano-xano”. És un
italianisme introduït de molt antic i prové de la forma italiana molt coneguda
del "piano piano" que
té el mateix sentit del “xino xano”,
és a dir anar poquet a poquet.
Al·ludeix a la imatge d'un calaix d'un sastre, en
el qual tenen cabuda multitud d'articles dispars: fils de variades classes i colors,
tisores, cremalleres, agulles de tot tipus, botons diversos, metres, didals… i tot
regirat per l'ús continu.
En l'època de la reforma luterana, els
partidaris de cada tendència es distingien dels altres per les jaquetes que
duien. Els catòlics solien portar les túniques o sobrevestes sembrades
de creus de color roig, mentre que els calvinistes, per a distingir-se
d'aquells, les usaven blanques i sense creus. Com que les túniques
comunament, estaven folrades de tela d'un altre color, els partidaris de cada un
dels bàndols les giraven del revés de tant en tant, segons
millor els convenia per a eixir de la dificultat o compromís en el qual es
trobaven i així despistar els contrincants o passar desapercebuts. 
L'origen d'aquesta frase radica en una figura del
dret penal germànic anomenada responsabilitat col·lectiva, que considera subjecte
del delicte a l'home no com a persona individual sinó mentre que reunit amb uns
altres constitueix una persona social. La responsabilitat col·lectiva significava, que tots els habitants de la vila
responien dels delictes de gravetat comesos dins del seu terme, quan no es podia
trobar al culpable. I ho feien fent front al pagament d'una multa anomenada homicidius o homecillo en el cas que no pogueren lliurar el culpable. A l'Edat
Mitjana la trobem recollida en el dret de molts països, fins i tot en els Furs
de Lleó i de Navarra. Consistia que quan en una població apareixia el cadàver
d'un mort de forma violenta, o bé carregaven amb el mort i en conseqüència la seua responsabilitat
pecuniària o bé carregaven el mort i es desfeien d'ell
traslladant-lo a un poble veí perquè foren altres els qui pagaren la multa.
L'origen d'aquesta expressió es deu a un sabater anomenat Picio que va viure en
el segle XIX. Picio va ser acusat d'un delicte que no havia comès i se li va
condemnar a mort. En el mateix moment de l'execució, es va descobrir la seua
innocència i va ser perdonat, però es diu que Picio va perdre tot el seu pèl
(tant el del cap, com el de les celles i pestanyes, com el seu vell facial) per
l'esglai i els nervis de ser executat. Per aquest motiu si algú fa alguna cosa
roïna pot ser castigat per aquest motiu i es diu que “se li va a caure el pèl”,
com li va passar a Picio. Aquest mateix origen va donar lloc a una altra
expressió popular, “ser més lleig que Picio”, ja que en perdre tot el seu pèl,
Picio va ser qualificat com la persona més lletja del lloc on vivia.
Aquesta expressió procedeix del dret romà més
antic. En la societat romana, la dona, a pesar que era ciutadana amb quasi amb
tots els drets, no podia exercir el vot, la qual cosa la convertia pràcticament
en una "menor d'edat" per a tota la vida. Llavors, exercia els seus
drets mitjançant l'acció d'un home que en primera instància era el seu pare o
tutor (en cas que el pare morira) i després, quan es casava, aquesta potestat
jurídica sobre ella era transferida necessàriament al marit amb el nom jurídic
de manus que significa la mà. El
terme Manus designava jurídicament el
poder que un home tenia sobre la seua esposa o sobre els seu esclaus si els
posseïa. En demanar "la mà", el que es demanava era el poder jurídic
de la dona. De fet, existien dues modalitats de matrimoni en el dret romà: cum manu, en el qual la tutela de la
dona passava al marit i es desvinculava del pare i sine manu en què la filla triava romandre sota la pàtria potestat
del pare. L'última era la més comuna perquè els permetia tenir béns propis i
independència enfront del marit.
L'expressió podria provenir del món dels jocs de
naips, ja que en molts d’ells la carta blanca és el comodí que pot utilitzar-se
en lloc de qualsevol de les altres. Carta blanca també és la missiva, ordre o
despatx de comissió que no limita les facultats d’una persona per a dur a terme
determinades accions. I també pot al·ludir a la carta de crèdit indefinit o no
limitat, perquè el portador agafe el que vulga.
Hi ha una tradició que fa al·lusió a la mala fama
de les posades, hostals i fondes del nostre país, respecte de la qualitat dels
seus menjars. La literatura universal està plena d'exemples, molts d'ells
irònics, sobre el valor dels aliments oferits en eixos llocs. I era tant el seu
descrèdit, que amb el temps es va incorporar al llenguatge popular com a
equivalent d'engany maliciós pel qual es dóna alguna cosa d'inferior qualitat,
sota l'aparença de legitimitat.
En el medi rural, llanda va significar, ‘pal,
fusta, vara’. En el medi urbà no s'emprava la veu llanda amb eixe significat.
Possiblement, en aparéixer en el mercat la fulla de llanda com a producte d'ús
comú, els recipients buits d'eixe material van ser incorporats a l'equip sonor.
S'utilitzava per a nomenar els recipients fabricats amb fulla de llanda i es va anar associant l'expressió a aquest
recipient pel molest del seu so quan s'utilitza com a tambor. El que ens porta
a l'associació amb les serenates que es donaven amb esquellots i llandes als
vidus en les seues segones núpcies i als fadrins en les seues primeres noces o
les que donaven els mossos a les mosses per a requerir el seu amor, que si ben
no eren tan sorolloses i molestes com les anteriors, solien ser pesadíssimes ja
que s'allargaven fins a altes hores de la nit.
La frase està presa del vocabulari musical. I s'usa
per a catalogar els cantants segons la seua major o menor capacitació per a
l'exercici del cant. Dóna la nota el cantant que pot aconseguir un to i una
qualitat determinada amb la seua veu i que li farà creditor a ser considerat
contralt, mezzosoprano, soprano, baix, baríton o tenor. I no arriba a donar la
nota el cantant la veu del qual no aconsegueix la qualitat suficient. Donar la
nota va començar a utilitzar-se per a referir-se al que sobreïx entre els
altres, però va acabar adquirint un significat negatiu en relacionar-se amb
l'expressió donar la nota discordant, que és el que fa un intèrpret
instrumental o vocal quan s'equivoca de nota i destaca negativament en
solitari.
Probablement l'origen estiga en les batalles
medievals, quan els soldats que anaven a assaltar un castell usaven unes
vestidures (les “mantes”) per a protegir-se el cap i l'esquena de les pedres,
fletxes o oli calent que els llançaven els defensors. Com l'invent no era massa
efectiu, va quedar l'expressió “enrotllar-se la manta al cap” com a sinònim
d'un acte arriscat que no s'ha pensat bé.
L'expressió té el seu origen en l'àmbit de la
costura i al·ludeix a les peces que es cusen amb puntades llargues o embastes,
unint el que s'ha de cosir més tard definitivament, una vegada realitzades les
correccions que corresponga després de la prova de la peça. Era freqüent
reforçar l'embastat amb agulles, o fins i tot substituir-lo per aquests, per la
qual cosa la frase va quallar en el llenguatge. Sobre aquest tema també es diu
tenir embastat un assumpte quan solament es tenen establides les línies
generals i encara no s'ha passat a concretar.
No fa referència a cap vertebrat aquàtic, encara
que ens puga semblar que desconeixen moltes coses. Es refereix a la substància
resinosa, sòlida, llustrosa, trencadissa i de color marró groguenc, que s'obté
tirant en aigua freda el residu que deixa la trementina en acabar de traure-li
l’aiguarràs. Aquesta pega s'utilitza per a llustrar i protegir pells adobades,
així com per a revestir l'interior d’odres i botes de vi. Amb aquest
recobriment se'ls fa impermeables a més de millorar la seua conservació. En
aquest procés era necessari caminar amb cura que les parets dels odres no es
pegaren abans d'assecar-se, ja que en cas contrari era fàcil que la pell
s'esquinçara i fera malbé en intentar desenganxar-la. Per això es deia estar peix amb pega o, simplement, estar
peix per a expressar que una persona estava desocupada, buida, estèril … com un
odre. Sense gens en la mollera. Ignorant per complet.
La blanca
era una moneda castellana que es va encunyar des del segle XIV al XVII.
Inicialment va ser una moneda de plata de 4,55 g. encunyada per Pedro I i amb
un valor de mitjà maravedí. Però en els regnats posteriors va ser perdent llei
i pes. En 1930 Enrique III la va encunyar en velló (aliant la plata amb coure)
i en temps de Felip II la llei havia baixat de 21 parts a 4 i el seu valor era
de 2,5 maravedís. L'escàs valor i la pèrdua constant del mateix al fet que va
ser sotmesa la moneda, va originar el modisme. Estar sense blanca equival a dir
que es manca de la més ínfima de les monedes.
Aquesta frase prové del món del futbol. Quan la
defensa deixa al porter en franc desavantatge enfront d'un davanter amb la
pilota, es diu que està venut, ja que no pot fer res per a evitar el gol. Per
similitud es diu que està venut aquell al que deixen sol i que no pot fer res
per a evitar un mal resultat.
El seu origen no té res a veure amb l'enveja, però
sí amb l'acte de desitjar alguna cosa, ja que prové del gest que realitzen els
depredadors quan en veure la seua presa i estan a punt d'atacar, alcen el llavi
superior del seu morro, comencen a salivar i deixen a la vista els seus llargs
ullals. Açò es trasllada als humans, als quals "se'ls fa les dents
llargues", especialment quan es troben enfront d'un suculent plat de
menjar. Per aquest motiu aquesta expressió també s'aplica per a relacionar-la
amb tot allò (sobretot material) que un desitjaria aconseguir i eixa sensació
de gelosia que dóna quan és un altre el que la té o ha aconseguit. És a dir que
eixe desig de voler caçar la seua presa, quan realment desitgen alguna cosa i
el fet de no poder tenir-ho els provoca enveja i per això es diu que se’ls fa
les dents llargues com al depredador abans d'atacar a la seua presa.
El seu origen es deu a Matthew Parker, que va ser
Arquebisbe de Canterbury entre 1559 i 1575, i al qual se li anomenava Nosey Parker, tot i que hi ha diverses
teories sobre l'origen de l'expressió. Una apunta a la seua obsessió per requisar
a totes les persones que anaven a l'església. Una altra teoria el relaciona amb
el seu profund desig de trobar les arrels cristianes de l'Església a Anglaterra,
la qual cosa el portà a inspeccionar casa per casa cercant símbols religiosos i
incomodant a la població. Alguns pensen que es va deure a un incident en el
qual ell va acudir a entrevistar-se al campament del líder d'una rebel·lió on
va ser amenaçat, però va aconseguir escapar amb el seu nas fora de perill. L'explicació
més simple que se li dóna és, simplement,
per la grandària del seu nas.