Posar a parir

L'expressió té evidentment un origen molt antic, atesa la seua naturalesa. Conta Heròdot que en l'antiga Esparta era normal que quan una dona superava els nou mesos d'embaràs, altres dones anaren a la seua casa per a discutir violentament amb ella. Era el moment on les dones treien fóra tots els draps bruts i tots els retrets que s'havien guardat durant la gestació per a evitar problemes al xiquet. Encara que no saberen explicar-ho des d'un punt de vista mèdic, les discussions acalorades feien que les embarassades trencaren aigües amb major facilitat, la qual cosa precipitava un part que d'una altra forma s'hauria pogut allargar algunes setmanes. Aquest ritu tenia a més una doble funció per a la ciutat. D'una banda, el fet que les espartanes tingueren aquests moments de gran sinceritat en un punt crucial de les seues vides ajudava a reforçar els llaços d'unió dins de la població; a més, si el bebé era un home, els espartans pensaven que arribar al món en un ambient d'hostilitat i disputes forjaria el seu caràcter des del naixement. Per aquests motius era normal l'expressió “anar a posar a parir a algú”, perquè s'esperava de debò que la discussió ajudara a accelerar el part.