Introducció

Aquest blog és una pàgina integrada en el següent blog:

http://lallenguaimaginada.blogspot.com.es/

Afluixar la mosca

L'expressió fa referència a una persona amb el puny tancat perquè ha atrapat una mosca i no la vol soltar. I se la compara amb el puny tancat de l'avar, que reté amb força la moneda que ha de servir per al pagament. Amb aquesta frase se li commina a pagar i que afluixe la mosca/moneda perquè puga escapar del seu puny.

Agafar el bou per les banyes

Aquesta expressió prové, a l'igual que altres, del món taurí. Quan s’agafava amb valentia al bou per les banyes, se li anul·lava i se li obligava a doblegar el cap. Per extensió, afrontar amb determinació una situació difícil té eixe significat.

Agafar el rave per les fulles

L'expressió al·ludeix al fet que sovint en intentar traure un rave de la terra —ja siga per inexperiència o per brusquedat— ens quedem amb les fulles per la mà perdent el rave. I açò no és el que volem ni el correcte. Precisament per créixer sota terra la part comestible i mostrar exteriorment tan sol les fulles, en la locució s'utilitza aquesta planta bulbosa per a advertir-nos contra els errors i equivocacions que es cometen per atorrollament  i que podrien ser evitats fàcilment prestant una mica d'atenció o amb una mica de coneixement previ sobre el tema en qüestió.

Agafar una turca

Aquesta expressió fa al·lusió als turcs o mahometans, els quals, com per la llei religiosa musulmana i d'higiene pública han d'abstenir-se de beure vi i altres licors esperitosos, quan alguna vegada la infringeixen, es lliuren amb tal plaer i excés a aquest ús, que els produeix un efecte terrible, fins a agafar el que es diu una turca o borratxera en regla.

Agranar cap a casa

Probablement aquesta expressió la pronunciaven els jueus conversos o criptojueus espanyols, els quals agranaven la casa els divendres per a no haver de treballar el dissabte. Agranaven cap a dins perquè ningú els vera l'acció.

Alçar la llebre

L'expressió té el seu origen en el món cinegètic. Es tracta d'una expressió habitual entre caçadors que al·ludeix al fet de llambregar el terreny per a fer que la peça amagada bote i es pose a tir del caçador.

Alçar-se amb el peu esquerre

L'origen d'aquesta expressió té a veure amb diverses creences. La primera és que els pescadors en el segle XIX mai pujaven al vaixell per babord, és a dir, pel costat esquerre del vaixell sinó per estribord, el costat dret. L'altra creença és de caràcter religiós. L'Església relacionava els esquerrans amb els pagans i els destres amb Déu. Per aquest motiu els pagans anaren relacionats amb el diable pel fet de ser esquerrans. A més, en la rúbrica dels Missals es prescriu per motius arcans, que el celebrant, una vegada començat l'introit i en disposar-se a pujar les graderies de l'altar, ha d'iniciar la seua marxa amb el peu dret, és a dir, entrar amb el peu dret.

Al peu de la lletra

L'origen d'aquesta expressió és precisament el contrari. Prové del costum d’ estudiants o copistes en fer afegits en els manuscrits per a fer comentaris o traduir-los. Com és lògic, eixes anotacions eren subjectives, per la qual cosa no sempre respectaven el sentit del text original, però es feien pedem litterae (al peu de l'escrit, o siga, al final de la pàgina o a peu de pàgina), d’ací que s'haja transmès com "al peu de la lletra".

Anar al gra

L'origen el trobem en la trilla, que és l'acció de separar el gra de la palla o dit d'una altra manera, traure la llavor de la tija/canya en la qual creix. Eixa llavor és el que majoritàriament interessa a molts dels conreadors de cereals, per aquest motiu en realitzar la trilla el primer que fan és arreplegar el gra del que posteriorment eixiran nombrosos productes alimentaris.

Anar de gorra

Antigament els criats i servents no usaven capell o barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, solien portar algun servidor (criats, cotxers...) que, com ells, s'allotjaven als hostals i a les posades on feien parada. Però l'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostalers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", és a dir, gent de l'acompanyament que no havia de pagar-se l'hostatge.

Anar-se’n per les rames

L'origen d'aquesta expressió té a veure amb els arbres. Les branques són les parts d'un arbre en les quals creixen les fulles i que s'estenen del tronc normalment per a poder aconseguir els rajos solars amb més facilitat. Aquesta comparació d'allunyar-se del principal (el tronc) per a aconseguir un objectiu era usada per a assenyalar que algú, en una conversa, en un treball o en qualsevol altre tipus d'acció o activitat, no s'até al l'assumpte principal i malgasta temps i energies donant-li més importància a qüestions col·laterals o secundàries o simplement divagant.

Anar xafant ous

L’origen d’aquesta expressió no està relacionat amb l’acció literal de xafar-los (posar el peu damunt d’ells) sinó amb la cura que al galliner havia d’haver (quan les gallines estaven soltes, és clar) per a no xafar-los, perquè solien estar amagats per ací i per allà entre les serradures o palla amb què se solia cobrir el terra.

Anar xino-xano

La frase original és “Anar xano-xano”. És un italianisme introduït de molt antic i prové de la forma italiana molt coneguda del "piano piano" que té el mateix sentit del “xino xano”, és a dir anar poquet a poquet.

Brillar per la seua absència

Entre els romans, existia el costum d'exhibir en els actes fúnebres els retrats de tots els avantpassats i deutors del difunt. Quan faltava algun d’ells es deia que brillaven per la seua absència per a ressaltar la falta d'alguna cosa o algú en determinada circumstància.

Calaix de sastre

Al·ludeix a la imatge d'un calaix d'un sastre, en el qual tenen cabuda multitud d'articles dispars: fils de variades classes i colors, tisores, cremalleres, agulles de tot tipus, botons diversos, metres, didals… i tot regirat per l'ús continu.

Cantar les quaranta

Aquesta expressió prové del joc de naips anomenat tute, quan un jugador té el cavall i el rei del pal que pinte, ha de cantar les quaranta i dir-ho en alt. Aquesta dita és usada per a indicar que vas a explicar alguna cosa amb claredat i sinceritat encara que siga rude o molest el que es diu o cause empipament; també s'utilitza quan vols renyar a algú per haver fet alguna cosa que no t'agrada.

Canviar de jaqueta

En l'època de la reforma luterana, els partidaris de cada tendència es distingien dels altres per les jaquetes que duien. Els catòlics solien portar les túniques o sobrevestes sembrades de creus de color roig, mentre que els calvinistes, per a distingir-se d'aquells, les usaven blanques i sense creus. Com que les túniques comunament, estaven folrades de tela d'un altre color, els partidaris de cada un dels bàndols les giraven del revés de tant en tant, segons millor els convenia per a eixir de la dificultat o compromís en el qual es trobaven i així despistar els contrincants o passar desapercebuts.

Carregar amb el mort

L'origen d'aquesta frase radica en una figura del dret penal germànic anomenada responsabilitat col·lectiva, que considera subjecte del delicte a l'home no com a persona individual sinó mentre que reunit amb uns altres constitueix una persona social. La responsabilitat col·lectiva significava, que tots els habitants de la vila responien dels delictes de gravetat comesos dins del seu terme, quan no es podia trobar al culpable. I ho feien fent front al pagament d'una multa anomenada homicidius o homecillo en el cas que no pogueren lliurar el culpable. A l'Edat Mitjana la trobem recollida en el dret de molts països, fins i tot en els Furs de Lleó i de Navarra. Consistia que quan en una població apareixia el cadàver d'un mort de forma violenta, o bé carregaven amb el mort i en conseqüència la seua responsabilitat pecuniària o bé carregaven el mort i es desfeien d'ell traslladant-lo a un poble veí perquè foren altres els qui pagaren la multa.

Caure-li el pèl (a algú)

L'origen d'aquesta expressió es deu a un sabater anomenat Picio que va viure en el segle XIX. Picio va ser acusat d'un delicte que no havia comès i se li va condemnar a mort. En el mateix moment de l'execució, es va descobrir la seua innocència i va ser perdonat, però es diu que Picio va perdre tot el seu pèl (tant el del cap, com el de les celles i pestanyes, com el seu vell facial) per l'esglai i els nervis de ser executat. Per aquest motiu si algú fa alguna cosa roïna pot ser castigat per aquest motiu i es diu que “se li va a caure el pèl”, com li va passar a Picio. Aquest mateix origen va donar lloc a una altra expressió popular, “ser més lleig que Picio”, ja que en perdre tot el seu pèl, Picio va ser qualificat com la persona més lletja del lloc on vivia.

Cremar-se les celles

Abans d'aparèixer la llum elèctrica, l'enllumenat domèstic es feia mitjançant veles i cresols de ble nu. Per açò els qui estudiaven a la nit si, per distracció, s'aproximaven a la flama, se socarrimaven les celles.

Daurar la píndola

En l'antiguitat, els medicaments eren en gran part l'extracte d'alguna planta que contenia la substància activa que guaria. Les pastilles que es produïen amb aquests extractes solien tenir un sabor terrible, la qual cosa les feia difícils de prendre. Sobretot als xiquets xicotets. Però açò va canviar en el moment en què algun boticario va tenir la gran idea de cobrir-les amb una substància ensucrada que amagava el mal sabor i facilitava el seu consum. Eixa coberta dolça que recobria la pastilla li donava un to daurat.

Amb el temps, la frase va eixir de l'entorn farmacològic i es va transformar en una similitud entre la coberta ensucrada i el tacte d'una persona per a donar una mala notícia. 

Actualment, tanmateix, les píndoles ja no es dauren, ja que als seus compostos se li agreguen elements neutres que disfressen les sabors i faciliten el seu consum.

Deixar plantat algú

Aquesta expressió té origen en el nom que rebia (plantó) un soldat o integrant d'una força de l'ordre que feia guàrdia en un lloc i, per extensió, tota persona que exercia la vigilància de la porta d'un edifici. La comparació sorgeix perquè, en estar tant temps recolzat sobre les "plantes" dels peus, la persona semblava estar tirant arrels en el lloc.

Demanar la mà

Aquesta expressió procedeix del dret romà més antic. En la societat romana, la dona, a pesar que era ciutadana amb quasi amb tots els drets, no podia exercir el vot, la qual cosa la convertia pràcticament en una "menor d'edat" per a tota la vida. Llavors, exercia els seus drets mitjançant l'acció d'un home que en primera instància era el seu pare o tutor (en cas que el pare morira) i després, quan es casava, aquesta potestat jurídica sobre ella era transferida necessàriament al marit amb el nom jurídic de manus que significa la mà. El terme Manus designava jurídicament el poder que un home tenia sobre la seua esposa o sobre els seu esclaus si els posseïa. En demanar "la mà", el que es demanava era el poder jurídic de la dona. De fet, existien dues modalitats de matrimoni en el dret romà: cum manu, en el qual la tutela de la dona passava al marit i es desvinculava del pare i sine manu en què la filla triava romandre sota la pàtria potestat del pare. L'última era la més comuna perquè els permetia tenir béns propis i independència enfront del marit.

Descobrir el pastís

Antigament, també es deia pastís a un pastisset quadrat (empanadilla) farcit de carn picada o pistada. Però no sempre aquest era el seu contingut, ja que els pastissers tenien fama d'adulterar-lo. D'aquesta manera, descobrir el pastís podia al·ludir a verificar si aquest tenia o no el farciment esperat.

Donar carabassa

El significat d'aquesta frase feta és la conseqüència d'un costum antic. Quan l'home anava a ca la dona per a demanar als seus pares permís per a poder festejar, si la mare servia per a dinar un plat de carabassa, sense que ningú diguera res ja sabia el pretendent a nuvi que no l'acceptaven, cas que se servira una altra cosa es concedia el permís.

Donar carta blanca

L'expressió podria provenir del món dels jocs de naips, ja que en molts d’ells la carta blanca és el comodí que pot utilitzar-se en lloc de qualsevol de les altres. Carta blanca també és la missiva, ordre o despatx de comissió que no limita les facultats d’una persona per a dur a terme determinades accions. I també pot al·ludir a la carta de crèdit indefinit o no limitat, perquè el portador agafe el que vulga.

Donar gat per llebre

Hi ha una tradició que fa al·lusió a la mala fama de les posades, hostals i fondes del nostre país, respecte de la qualitat dels seus menjars. La literatura universal està plena d'exemples, molts d'ells irònics, sobre el valor dels aliments oferits en eixos llocs. I era tant el seu descrèdit, que amb el temps es va incorporar al llenguatge popular com a equivalent d'engany maliciós pel qual es dóna alguna cosa d'inferior qualitat, sota l'aparença de legitimitat.

Donar en el clau

Antigament es deia donar en la fita, sent la fita una estaca o clau que es fixava al sòl i sobre el qual es llançaven pedres o ferradures a sort d'un joc de punteria. Guanyava, és clar, aquell que col·locava la seua mostra més prop de la fita o el que “donava en el clau” més vegades.

Donar la llanda

En el medi rural, llanda va significar, ‘pal, fusta, vara’. En el medi urbà no s'emprava la veu llanda amb eixe significat. Possiblement, en aparéixer en el mercat la fulla de llanda com a producte d'ús comú, els recipients buits d'eixe material van ser incorporats a l'equip sonor. S'utilitzava per a nomenar els recipients fabricats amb fulla de llanda  i es va anar associant l'expressió a aquest recipient pel molest del seu so quan s'utilitza com a tambor. El que ens porta a l'associació amb les serenates que es donaven amb esquellots i llandes als vidus en les seues segones núpcies i als fadrins en les seues primeres noces o les que donaven els mossos a les mosses per a requerir el seu amor, que si ben no eren tan sorolloses i molestes com les anteriors, solien ser pesadíssimes ja que s'allargaven fins a altes hores de la nit.

Donar la nota

La frase està presa del vocabulari musical. I s'usa per a catalogar els cantants segons la seua major o menor capacitació per a l'exercici del cant. Dóna la nota el cantant que pot aconseguir un to i una qualitat determinada amb la seua veu i que li farà creditor a ser considerat contralt, mezzosoprano, soprano, baix, baríton o tenor. I no arriba a donar la nota el cantant la veu del qual no aconsegueix la qualitat suficient. Donar la nota va començar a utilitzar-se per a referir-se al que sobreïx entre els altres, però va acabar adquirint un significat negatiu en relacionar-se amb l'expressió donar la nota discordant, que és el que fa un intèrpret instrumental o vocal quan s'equivoca de nota i destaca negativament en solitari.

Donar peu

El seu origen ve dels temps de les cavalleries i el seu significat original era ajudar a algú perquè es puge en cavalcadura, posant les mans travades perquè l'altre pose el peu.

Dormir la mona

Aquesta expressió té a veure amb comparar la conducta d'un borratxo amb la d'una mona. Antigament era costum que a les fires ambulants se solia embriagar un simi per a provocar-li conductes gracioses o somni. Una altra versió, assenyala que ja en temps de la vella cultura grega s'associava l'alegria de les mones amb el plaer del vi.

Eixir de l’armari

L'origen de l'expressió -relativament moderna- prové directament de la traducció de la frase anglosaxona coming out of the closet, d'on s'origina el concepte. Al seu torn derivada d'una altra expressió anglosaxona to have a skeleton in the closet traduïda com 'tenir un esquelet en l'armari' que significa tenir alguna cosa vergonyosa que no es voldria fer públic.

 

Enrotllar-se la manta al cap

Probablement l'origen estiga en les batalles medievals, quan els soldats que anaven a assaltar un castell usaven unes vestidures (les “mantes”) per a protegir-se el cap i l'esquena de les pedres, fletxes o oli calent que els llançaven els defensors. Com l'invent no era massa efectiu, va quedar l'expressió “enrotllar-se la manta al cap” com a sinònim d'un acte arriscat que no s'ha pensat bé.

Estar agafat amb agulles

L'expressió té el seu origen en l'àmbit de la costura i al·ludeix a les peces que es cusen amb puntades llargues o embastes, unint el que s'ha de cosir més tard definitivament, una vegada realitzades les correccions que corresponga després de la prova de la peça. Era freqüent reforçar l'embastat amb agulles, o fins i tot substituir-lo per aquests, per la qual cosa la frase va quallar en el llenguatge. Sobre aquest tema també es diu tenir embastat un assumpte quan solament es tenen establides les línies generals i encara no s'ha passat a concretar.

Estar amb la mosca darrere de l'orella

 

L'expressió al·ludeix a la inquietud i molèstia que causa el brunzit d'aquest insecte, quan s'acosta i a l'angoixa per caçar-ho de qui s'enfronta al seu emprenyament. I amb ella es descriu l'estat d'ànim del que camina intranquil a l'espera que ocórrega allò que tem que succeïsca. Si la molèstia i el desassossec arriba al punt de fer explotar els nervis continguts d'eixa persona, se li sol dir: Quina mosca t'ha picat? volent preguntar-li pel motiu del seu enuig.

Estar entre l’espasa i la paret

Aquesta expressió naix de la confrontació amb espases. Quan una persona té davant una espasa i darrere una paret, no pot escapar. Quan un espadatxí aconseguia col·locar al seu oponent entre la punta de la seua espasa i una paret, el plet estava definit i el final de la lluita quedava lliurat a la seua voluntat: la mort o el perdó.

Estar peix

No fa referència a cap vertebrat aquàtic, encara que ens puga semblar que desconeixen moltes coses. Es refereix a la substància resinosa, sòlida, llustrosa, trencadissa i de color marró groguenc, que s'obté tirant en aigua freda el residu que deixa la trementina en acabar de traure-li l’aiguarràs. Aquesta pega s'utilitza per a llustrar i protegir pells adobades, així com per a revestir l'interior d’odres i botes de vi. Amb aquest recobriment se'ls fa impermeables a més de millorar la seua conservació. En aquest procés era necessari caminar amb cura que les parets dels odres no es pegaren abans d'assecar-se, ja que en cas contrari era fàcil que la pell s'esquinçara i fera malbé en intentar desenganxar-la. Per això es deia estar peix amb pega o, simplement, estar peix per a expressar que una persona estava desocupada, buida, estèril … com un odre. Sense gens en la mollera. Ignorant per complet.

Estar penjat

Aquesta expressió prové del món de la droga: es deia que una persona s'havia quedat “penjada” quan l'ús d'estupefaents havia produït en el seu cervell danys irreversibles. És evident que, en el curs lògic de les seues idees, una persona que no torna al món real, que no té els peus en la Terra i que està (o sembla) drogada contínuament, és una persona penjada, suspesa en l'aire.

Estar sense blanca

La blanca era una moneda castellana que es va encunyar des del segle XIV al XVII. Inicialment va ser una moneda de plata de 4,55 g. encunyada per Pedro I i amb un valor de mitjà maravedí. Però en els regnats posteriors va ser perdent llei i pes. En 1930 Enrique III la va encunyar en velló (aliant la plata amb coure) i en temps de Felip II la llei havia baixat de 21 parts a 4 i el seu valor era de 2,5 maravedís. L'escàs valor i la pèrdua constant del mateix al fet que va ser sotmesa la moneda, va originar el modisme. Estar sense blanca equival a dir que es manca de la més ínfima de les monedes.

Estar venut

Aquesta frase prové del món del futbol. Quan la defensa deixa al porter en franc desavantatge enfront d'un davanter amb la pilota, es diu que està venut, ja que no pot fer res per a evitar el gol. Per similitud es diu que està venut aquell al que deixen sol i que no pot fer res per a evitar un mal resultat.

Estirar-se els cabells

En l'antiguitat existien cultures que tenien com a costum arrancar-se els cabells per a expressar el penediment, encara que a d'altres cultures també ho feien quan estaven desesperats o quan sentien molt de dolor.

Fer creu i ratlla

Antigament existia el costum d'iniciar una carta o escrit amb una Creu (avui substituïda per un logo) i finalitzava amb la rúbrica o “ratlla”. Creu i ratlla, per tant,  indica que està tot dit entre tots dos elements i no hi ha discussió possible, és a dir, que s’ha acabat.

Fer la pilota

Segons el Diccionario de Autoridades pilota era l'apel·latiu vulgar que rebia la dona pública i amant del macarró que l'explotava i vivia d'ella. Antigament es deia fer com la pilota, significant que algú imitava el comportament d'aquesta, en el sentit que la dona pública fingeix amor a qui li paga. Simulant afecte, afalagant i adulant per a acontentar el client i obtenir majors beneficis. Actualment es diu fer la pilota com una forma abreujada de l'expressió, per haver-se perdut el sentit original del terme, però se segueix aplicant a aquell que fingeix admiració per una persona de rang superior i és tot afalac i adulació per a trobar favor o ser tingut en més estima

Fer les dents llargues

El seu origen no té res a veure amb l'enveja, però sí amb l'acte de desitjar alguna cosa, ja que prové del gest que realitzen els depredadors quan en veure la seua presa i estan a punt d'atacar, alcen el llavi superior del seu morro, comencen a salivar i deixen a la vista els seus llargs ullals. Açò es trasllada als humans, als quals "se'ls fa les dents llargues", especialment quan es troben enfront d'un suculent plat de menjar. Per aquest motiu aquesta expressió també s'aplica per a relacionar-la amb tot allò (sobretot material) que un desitjaria aconseguir i eixa sensació de gelosia que dóna quan és un altre el que la té o ha aconseguit. És a dir que eixe desig de voler caçar la seua presa, quan realment desitgen alguna cosa i el fet de no poder tenir-ho els provoca enveja i per això es diu que se’ls fa les dents llargues com al depredador abans d'atacar a la seua presa.

Ficar el nas

El seu origen es deu a Matthew Parker, que va ser Arquebisbe de Canterbury entre 1559 i 1575, i al qual se li anomenava Nosey Parker, tot i que hi ha diverses teories sobre l'origen de l'expressió. Una apunta a la seua obsessió per requisar a totes les persones que anaven a l'església. Una altra teoria el relaciona amb el seu profund desig de trobar les arrels cristianes de l'Església a Anglaterra, la qual cosa el portà a inspeccionar casa per casa cercant símbols religiosos i incomodant a la població. Alguns pensen que es va deure a un incident en el qual ell va acudir a entrevistar-se al campament del líder d'una rebel·lió on va ser amenaçat, però va aconseguir escapar amb el seu nas fora de perill. L'explicació més simple que se li dóna és, simplement,  per la grandària del seu nas.