Caure-li el pèl (a algú)

L'origen d'aquesta expressió es deu a un sabater anomenat Picio que va viure en el segle XIX. Picio va ser acusat d'un delicte que no havia comès i se li va condemnar a mort. En el mateix moment de l'execució, es va descobrir la seua innocència i va ser perdonat, però es diu que Picio va perdre tot el seu pèl (tant el del cap, com el de les celles i pestanyes, com el seu vell facial) per l'esglai i els nervis de ser executat. Per aquest motiu si algú fa alguna cosa roïna pot ser castigat per aquest motiu i es diu que “se li va a caure el pèl”, com li va passar a Picio. Aquest mateix origen va donar lloc a una altra expressió popular, “ser més lleig que Picio”, ja que en perdre tot el seu pèl, Picio va ser qualificat com la persona més lletja del lloc on vivia.

Cremar-se les celles

Abans d'aparèixer la llum elèctrica, l'enllumenat domèstic es feia mitjançant veles i cresols de ble nu. Per açò els qui estudiaven a la nit si, per distracció, s'aproximaven a la flama, se socarrimaven les celles.

Daurar la píndola

En l'antiguitat, els medicaments eren en gran part l'extracte d'alguna planta que contenia la substància activa que guaria. Les pastilles que es produïen amb aquests extractes solien tenir un sabor terrible, la qual cosa les feia difícils de prendre. Sobretot als xiquets xicotets. Però açò va canviar en el moment en què algun boticario va tenir la gran idea de cobrir-les amb una substància ensucrada que amagava el mal sabor i facilitava el seu consum. Eixa coberta dolça que recobria la pastilla li donava un to daurat.

Amb el temps, la frase va eixir de l'entorn farmacològic i es va transformar en una similitud entre la coberta ensucrada i el tacte d'una persona per a donar una mala notícia. 

Actualment, tanmateix, les píndoles ja no es dauren, ja que als seus compostos se li agreguen elements neutres que disfressen les sabors i faciliten el seu consum.

Deixar plantat algú

Aquesta expressió té origen en el nom que rebia (plantó) un soldat o integrant d'una força de l'ordre que feia guàrdia en un lloc i, per extensió, tota persona que exercia la vigilància de la porta d'un edifici. La comparació sorgeix perquè, en estar tant temps recolzat sobre les "plantes" dels peus, la persona semblava estar tirant arrels en el lloc.

Demanar la mà

Aquesta expressió procedeix del dret romà més antic. En la societat romana, la dona, a pesar que era ciutadana amb quasi amb tots els drets, no podia exercir el vot, la qual cosa la convertia pràcticament en una "menor d'edat" per a tota la vida. Llavors, exercia els seus drets mitjançant l'acció d'un home que en primera instància era el seu pare o tutor (en cas que el pare morira) i després, quan es casava, aquesta potestat jurídica sobre ella era transferida necessàriament al marit amb el nom jurídic de manus que significa la mà. El terme Manus designava jurídicament el poder que un home tenia sobre la seua esposa o sobre els seu esclaus si els posseïa. En demanar "la mà", el que es demanava era el poder jurídic de la dona. De fet, existien dues modalitats de matrimoni en el dret romà: cum manu, en el qual la tutela de la dona passava al marit i es desvinculava del pare i sine manu en què la filla triava romandre sota la pàtria potestat del pare. L'última era la més comuna perquè els permetia tenir béns propis i independència enfront del marit.

Descobrir el pastís

Antigament, també es deia pastís a un pastisset quadrat (empanadilla) farcit de carn picada o pistada. Però no sempre aquest era el seu contingut, ja que els pastissers tenien fama d'adulterar-lo. D'aquesta manera, descobrir el pastís podia al·ludir a verificar si aquest tenia o no el farciment esperat.

Donar carabassa

El significat d'aquesta frase feta és la conseqüència d'un costum antic. Quan l'home anava a ca la dona per a demanar als seus pares permís per a poder festejar, si la mare servia per a dinar un plat de carabassa, sense que ningú diguera res ja sabia el pretendent a nuvi que no l'acceptaven, cas que se servira una altra cosa es concedia el permís.