Estar sense blanca

La blanca era una moneda castellana que es va encunyar des del segle XIV al XVII. Inicialment va ser una moneda de plata de 4,55 g. encunyada per Pedro I i amb un valor de mitjà maravedí. Però en els regnats posteriors va ser perdent llei i pes. En 1930 Enrique III la va encunyar en velló (aliant la plata amb coure) i en temps de Felip II la llei havia baixat de 21 parts a 4 i el seu valor era de 2,5 maravedís. L'escàs valor i la pèrdua constant del mateix al fet que va ser sotmesa la moneda, va originar el modisme. Estar sense blanca equival a dir que es manca de la més ínfima de les monedes.

Estar venut

Aquesta frase prové del món del futbol. Quan la defensa deixa al porter en franc desavantatge enfront d'un davanter amb la pilota, es diu que està venut, ja que no pot fer res per a evitar el gol. Per similitud es diu que està venut aquell al que deixen sol i que no pot fer res per a evitar un mal resultat.

Estirar-se els cabells

En l'antiguitat existien cultures que tenien com a costum arrancar-se els cabells per a expressar el penediment, encara que a d'altres cultures també ho feien quan estaven desesperats o quan sentien molt de dolor.

Fer creu i ratlla

Antigament existia el costum d'iniciar una carta o escrit amb una Creu (avui substituïda per un logo) i finalitzava amb la rúbrica o “ratlla”. Creu i ratlla, per tant,  indica que està tot dit entre tots dos elements i no hi ha discussió possible, és a dir, que s’ha acabat.

Fer la pilota

Segons el Diccionario de Autoridades pilota era l'apel·latiu vulgar que rebia la dona pública i amant del macarró que l'explotava i vivia d'ella. Antigament es deia fer com la pilota, significant que algú imitava el comportament d'aquesta, en el sentit que la dona pública fingeix amor a qui li paga. Simulant afecte, afalagant i adulant per a acontentar el client i obtenir majors beneficis. Actualment es diu fer la pilota com una forma abreujada de l'expressió, per haver-se perdut el sentit original del terme, però se segueix aplicant a aquell que fingeix admiració per una persona de rang superior i és tot afalac i adulació per a trobar favor o ser tingut en més estima

Fer les dents llargues

El seu origen no té res a veure amb l'enveja, però sí amb l'acte de desitjar alguna cosa, ja que prové del gest que realitzen els depredadors quan en veure la seua presa i estan a punt d'atacar, alcen el llavi superior del seu morro, comencen a salivar i deixen a la vista els seus llargs ullals. Açò es trasllada als humans, als quals "se'ls fa les dents llargues", especialment quan es troben enfront d'un suculent plat de menjar. Per aquest motiu aquesta expressió també s'aplica per a relacionar-la amb tot allò (sobretot material) que un desitjaria aconseguir i eixa sensació de gelosia que dóna quan és un altre el que la té o ha aconseguit. És a dir que eixe desig de voler caçar la seua presa, quan realment desitgen alguna cosa i el fet de no poder tenir-ho els provoca enveja i per això es diu que se’ls fa les dents llargues com al depredador abans d'atacar a la seua presa.

Ficar el nas

El seu origen es deu a Matthew Parker, que va ser Arquebisbe de Canterbury entre 1559 i 1575, i al qual se li anomenava Nosey Parker, tot i que hi ha diverses teories sobre l'origen de l'expressió. Una apunta a la seua obsessió per requisar a totes les persones que anaven a l'església. Una altra teoria el relaciona amb el seu profund desig de trobar les arrels cristianes de l'Església a Anglaterra, la qual cosa el portà a inspeccionar casa per casa cercant símbols religiosos i incomodant a la població. Alguns pensen que es va deure a un incident en el qual ell va acudir a entrevistar-se al campament del líder d'una rebel·lió on va ser amenaçat, però va aconseguir escapar amb el seu nas fora de perill. L'explicació més simple que se li dóna és, simplement,  per la grandària del seu nas.