Agranar cap a casa

Probablement aquesta expressió la pronunciaven els jueus conversos o criptojueus espanyols, els quals agranaven la casa els divendres per a no haver de treballar el dissabte. Agranaven cap a dins perquè ningú els vera l'acció.

Alçar la llebre

L'expressió té el seu origen en el món cinegètic. Es tracta d'una expressió habitual entre caçadors que al·ludeix al fet de llambregar el terreny per a fer que la peça amagada bote i es pose a tir del caçador.

Alçar-se amb el peu esquerre

L'origen d'aquesta expressió té a veure amb diverses creences. La primera és que els pescadors en el segle XIX mai pujaven al vaixell per babord, és a dir, pel costat esquerre del vaixell sinó per estribord, el costat dret. L'altra creença és de caràcter religiós. L'Església relacionava els esquerrans amb els pagans i els destres amb Déu. Per aquest motiu els pagans anaren relacionats amb el diable pel fet de ser esquerrans. A més, en la rúbrica dels Missals es prescriu per motius arcans, que el celebrant, una vegada començat l'introit i en disposar-se a pujar les graderies de l'altar, ha d'iniciar la seua marxa amb el peu dret, és a dir, entrar amb el peu dret.

Al peu de la lletra

L'origen d'aquesta expressió és precisament el contrari. Prové del costum d’ estudiants o copistes en fer afegits en els manuscrits per a fer comentaris o traduir-los. Com és lògic, eixes anotacions eren subjectives, per la qual cosa no sempre respectaven el sentit del text original, però es feien pedem litterae (al peu de l'escrit, o siga, al final de la pàgina o a peu de pàgina), d’ací que s'haja transmès com "al peu de la lletra".

Anar al gra

L'origen el trobem en la trilla, que és l'acció de separar el gra de la palla o dit d'una altra manera, traure la llavor de la tija/canya en la qual creix. Eixa llavor és el que majoritàriament interessa a molts dels conreadors de cereals, per aquest motiu en realitzar la trilla el primer que fan és arreplegar el gra del que posteriorment eixiran nombrosos productes alimentaris.

Anar de gorra

Antigament els criats i servents no usaven capell o barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, solien portar algun servidor (criats, cotxers...) que, com ells, s'allotjaven als hostals i a les posades on feien parada. Però l'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostalers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", és a dir, gent de l'acompanyament que no havia de pagar-se l'hostatge.

Anar-se’n per les rames

L'origen d'aquesta expressió té a veure amb els arbres. Les branques són les parts d'un arbre en les quals creixen les fulles i que s'estenen del tronc normalment per a poder aconseguir els rajos solars amb més facilitat. Aquesta comparació d'allunyar-se del principal (el tronc) per a aconseguir un objectiu era usada per a assenyalar que algú, en una conversa, en un treball o en qualsevol altre tipus d'acció o activitat, no s'até al l'assumpte principal i malgasta temps i energies donant-li més importància a qüestions col·laterals o secundàries o simplement divagant.