La frase original és “Anar xano-xano”. És un
italianisme introduït de molt antic i prové de la forma italiana molt coneguda
del "piano piano" que
té el mateix sentit del “xino xano”,
és a dir anar poquet a poquet.
Al·ludeix a la imatge d'un calaix d'un sastre, en
el qual tenen cabuda multitud d'articles dispars: fils de variades classes i colors,
tisores, cremalleres, agulles de tot tipus, botons diversos, metres, didals… i tot
regirat per l'ús continu.
En l'època de la reforma luterana, els
partidaris de cada tendència es distingien dels altres per les jaquetes que
duien. Els catòlics solien portar les túniques o sobrevestes sembrades
de creus de color roig, mentre que els calvinistes, per a distingir-se
d'aquells, les usaven blanques i sense creus. Com que les túniques
comunament, estaven folrades de tela d'un altre color, els partidaris de cada un
dels bàndols les giraven del revés de tant en tant, segons
millor els convenia per a eixir de la dificultat o compromís en el qual es
trobaven i així despistar els contrincants o passar desapercebuts. 
L'origen d'aquesta frase radica en una figura del
dret penal germànic anomenada responsabilitat col·lectiva, que considera subjecte
del delicte a l'home no com a persona individual sinó mentre que reunit amb uns
altres constitueix una persona social. La responsabilitat col·lectiva significava, que tots els habitants de la vila
responien dels delictes de gravetat comesos dins del seu terme, quan no es podia
trobar al culpable. I ho feien fent front al pagament d'una multa anomenada homicidius o homecillo en el cas que no pogueren lliurar el culpable. A l'Edat
Mitjana la trobem recollida en el dret de molts països, fins i tot en els Furs
de Lleó i de Navarra. Consistia que quan en una població apareixia el cadàver
d'un mort de forma violenta, o bé carregaven amb el mort i en conseqüència la seua responsabilitat
pecuniària o bé carregaven el mort i es desfeien d'ell
traslladant-lo a un poble veí perquè foren altres els qui pagaren la multa.