dijous, 19 de febrer del 2015

Anar xafant ous



L’origen d’aquesta expressió no està relacionat amb l’acció literal de xafar-los (posar el peu damunt d’ells) sinó amb la cura que al galliner havia d’haver (quan les gallines estaven soltes, és clar) per a no xafar-los, perquè solien estar amagats per ací i per allà entre les serradures o palla amb què se solia cobrir el terra.

Anar xino-xano


La frase original és “Anar xano-xano”. És un italianisme introduït de molt antic i prové de la forma italiana molt coneguda del "piano piano" que té el mateix sentit del “xino xano”, és a dir anar poquet a poquet.



Brillar per la seua absència



Entre els romans, existia el costum d'exhibir en els actes fúnebres els retrats de tots els avantpassats i deutors del difunt. Quan faltava algun d’ells es deia que brillaven per la seua absència per a ressaltar la falta d'alguna cosa o algú en determinada circumstància.

Calaix de sastre

Al·ludeix a la imatge d'un calaix d'un sastre, en el qual tenen cabuda multitud d'articles dispars: fils de variades classes i colors, tisores, cremalleres, agulles de tot tipus, botons diversos, metres, didals… i tot regirat per l'ús continu.

Cantar les quaranta



Aquesta expressió prové del joc de naips anomenat tute, quan un jugador té el cavall i el rei del pal que pinte, ha de cantar les quaranta i dir-ho en alt. Aquesta dita és usada per a indicar que vas a explicar alguna cosa amb claredat i sinceritat encara que siga rude o molest el que es diu o cause empipament; també s'utilitza quan vols renyar a algú per haver fet alguna cosa que no t'agrada.

Canviar de jaqueta


En l'època de la reforma luterana, els partidaris de cada tendència es distingien dels altres per les jaquetes que duien. Els catòlics solien portar les túniques o sobrevestes sembrades de creus de color roig, mentre que els calvinistes, per a distingir-se d'aquells, les usaven blanques i sense creus. Com que les túniques comunament, estaven folrades de tela d'un altre color, els partidaris de cada un dels bàndols les giraven del revés de tant en tant, segons millor els convenia per a eixir de la dificultat o compromís en el qual es trobaven i així despistar els contrincants o passar desapercebuts.

Carregar amb el mort


L'origen d'aquesta frase radica en una figura del dret penal germànic anomenada responsabilitat col·lectiva, que considera subjecte del delicte a l'home no com a persona individual sinó mentre que reunit amb uns altres constitueix una persona social. La responsabilitat col·lectiva significava, que tots els habitants de la vila responien dels delictes de gravetat comesos dins del seu terme, quan no es podia trobar al culpable. I ho feien fent front al pagament d'una multa anomenada homicidius o homecillo en el cas que no pogueren lliurar el culpable. A l'Edat Mitjana la trobem recollida en el dret de molts països, fins i tot en els Furs de Lleó i de Navarra. Consistia que quan en una població apareixia el cadàver d'un mort de forma violenta, o bé carregaven amb el mort i en conseqüència la seua responsabilitat pecuniària o bé carregaven el mort i es desfeien d'ell traslladant-lo a un poble veí perquè foren altres els qui pagaren la multa.