Trobar la mitja taronja

L'expressió apareix per primera vegada en El banquet, de Plató. En aquesta obra es narra un banquet organitzat pel poeta tràgic Agàton. En finalitzar el menjar i per a fer més amena la festa, un dels comensals proposa als convidats que cadascun improvise un encès elogi a Eros. Quan li toca el torn a Aristofànes, relata un mite segons el qual va haver-hi un temps en què en la raça humana era quasi perfecta. La Terra es trobava habitada per persones esfèriques com a taronges, amb dues cares oposades sobre un mateix cap, quatre braços i quatre cames que utilitzaven per a desplaçar-se rodant. Conta també que llavors existien tres sexes: compost d'home + home, de dona + dona i d'home + dona (androgin). La seua vanitat els va portar a enfrontar-se als déus creient-se semblants a ells. Zeus els va castigar partint-los per la meitat amb el seu raig i va manar a Hermes que a cadascun li lligara la carn sobrant entorn del melic. Ja reposats, els éssers caminaven tristos cercant sempre a la seua altra meitat, i si alguna vegada arribaven a trobar-se amb ella, s'enllaçaven amb els seus braços fins a deixar-se morir d'inanició. Zeus, compadit, va ordenar a Hermes que els girara la cara cap al mateix costat on tenien el sexe: d'aquesta manera, cada vegada que un d'aquests éssers trobara a la seua altra meitat, d'eixa unió poguera obtenir plaer. I baixava si la unió era andrògina. Des de llavors -concloïa el relat- els éssers humans ens veiem condemnats a cercar entre els nostres semblants a la nostra mitjana taronja amb la qual unir-nos en abraçades que ens facen més complets.